Desde pequeño soñé ser el poeta que explicara a los niños la historia de los pájaros (Canto III, I, Nuestra elegía)Semblança d’Alfons Costafreda

 

 

 

El poeta Alfons Costafreda va néixer el 8 de maig de 1926 a Tàrrega, vila on visqué durant la seva infantesa. Es va traslladar a Madrid l’any 1942; l’any 1943 va publicar el seu primer poema a la revista Espadaña i va començar també el que seria el seu primer llibre (Nuestra elegía), i va viatjar per Àustria i per Itàlia.

Va iniciar la carrera de Dret a Madrid l’any 1945, però des de l’any 1948 va continuar-la a Barcelona (on va obtenir la seva llicenciatura l’any 1950). Els anys universitaris a Barcelona foren els de la coneixença d’escriptors catalans que més tard esdevindrien, en llengua castellana, grans figures de l’anomenada ‘Generació dels 50’ (Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo…).

El 1949 va guanyar a Barcelona el “Premio de Poesía Boscán” pel seu llibre Nuestra elegía; els moments immediatament posteriors van ser els de la seva aparició, com a autor ja reconegut, en revistes de poesia prestigioses com ara Estilo i Laye. L’estiu de l’any 1950 Alfons Costafreda viatjà per primera vegada a París, ciutat on va passar algunes temporades que foren decisives en l’evolució de la seva vida intel·lectual; d’aquesta època són també les seves estades al Trinity College de Dublín per tal d’estudiar l’anglès.

A la famosa col·lecció de poesia “Adonais” va publicar, l’any 1953, una traducció al castellà de les Elegies de Bierville de Carles Riba; aquest mateix any va ser el de la seva tornada a Madrid, on va aprofundir la seva amistat amb el poeta Vicente Aleixandre i on assolí notorietat publicant en revistes com Ínsula, Alcalá i Índice.

El 1955, Costafreda va aprovar unes oposicions per a funcionaris internacionals de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), fixant la seva residència a Ginebra (Suïssa), on viurà, amb l’actitud d’un exiliat que no accepta la dictadura franquista, fins a la seva mort (escriu Costafreda a Suicidios y otras muertes: “Opongo / a toda la retórica y vacía / y humillante / poesía / hispánica actual, / la obra viva, aún más viva ahora / de un gran poeta catalán destruido”).

No va publicar el seu segon llibre de poesia (Compañera de hoy) fins l’any 1966, en un context personal de relativa desconnexió dels qui havien estat els seus companys de generació (“De noche en noche más alto parecía / en la memoria ardiente el árbol de los sueños”: ‘De noche en noche’, Compañera de hoy).

L’any 1955 es va casar amb Maj-Britt, de la qual va divorciar-se l’any 1964; va conviure després amb Margaretta Staff, amb qui va tenir una filla (Anne Marie: “El reino de mi hija / se adentra hacia mis sueños; / el reino de mis sueños / impera ya en mi hija”); l’any 1974, al gener, es va casar amb Julia Wright.

Un sentiment de solitud creixent va afegir-se al capdavall al seus problemas de salut: les complicacions d’una dolència cardíaca podrien haver estat la causa de la seva prematura mort, esdevinguda el 4 d’abril de 1974, tot i que mai s’ha descartat completament la hipòtesi del suïcidi. Dos poemes del seu darrer llibre, Suicidios y otras muertes, foren publicats a Ínsula al gener de 1974; el poemari complet aparegué pòstumament al setembre del mateix any (en són un bon resum aquests dos versos del poema titulat ‘Soledad’: “La soledad es como un sueño / angustioso, sueño sin nadie”).

Alfons Costafreda fou un artista de la paraula de primer ordre que, com diu l’especialista en la seva obra Montserrat Bacardí en el títol d’un llibre sobre el nostre autor, va sentir des de molt aviat la temptació de la poesia, impuls estètic però també vital que es va transformar poc a poc en una expressió punyent i sempre elevada.

Podríem concloure aquest retrat amb dos poemes, el primer del mateix Costafreda, el segon (abreujat) del seu amic Blas de Otero, que ens arrodoniran la figura humana del targarí il·lustre i del context literari que li va tocar viure:

 

“El tiempo nos llena de clarividencia y cuando su otoño pasa brilla de nuevo esplendorosa la primera edad del hombre. Existe entonces el vate, la blanca edad profética que empujada por el viento de este otoño puede contemplar el abismo de la sabiduría intuir como soplo feliz la melodiosa armonía de la vida, que reposa en el fondo de todo lo creado”Dos poemas sobre el tiempo, 1946

 

“Si me muero, que sepan que he vivido luchando por la vida y por la paz. Apenas he podido con la pluma, Apláudanme el cantar”. “Si me muero, que no me muera antes de abriros el balcón de par en par. Un niño, acaso un niño, está mirándome el pecho de cristal”Campo de amor, 1979

N.B.: les fotografies pertanyen al llibre de Jaime Ferrán Alfonso Costafreda, Madrid (Júcar, colección “Los poetas” núm. 23) 1981]